A la meva germana

 

Avui fa 23 anys que vaig saber que ja no estaria mai més sola. Sabia que a partir d’aquell moment gairebé tot seria compartit, els jocs, els pares, els moments, les alegries, les tristeses… però vaig veure de seguida que ho sabríem fer bé.

 

Tu i jo érem (i som) molt diferents. Només en la manera que vam arribar al món ja ens podíem fer una idea de com seríem.
Tu vas néixer a ple hivern, i jo a ple estiu. Tu ploraves tan fort que la mama no havia d’avisar a les infermeres, elles ja venien de pressa després del teu cant celestial, ehem ehem, en canvi, a mi m’havien de despertar per menjar… qui ho diria eeeh?

 


Tu vas arribar fent soroll, fent que tothom se’n enteres que ja havies arribat. I per sort, encara ho saps fer, però ara no fas soroll apreciable per les orelles, sinó que el sentim amb el cor. Deixes petjada allà on camines, i en tothom que et coneix, igual que aquell 2 de febrer de 1995.

 

Tu i jo, som com el sol i la lluna, tan diferents, però que es complementen a la perfecció.
Tu sempre has tingut la paciència per aguantar les meves exigències, per mirar-me mentre jugava als Sims durant hores, asseguda al meu costat, o quan jugàvem a què anàvem amb cotxe, amb les cadires de la terrassa dels iaios, i no et deixava conduir mai. Però tu eres feliç, sempre rient, sempre contenta, amb una broma per a tothom i amb aquelles ganes de divertir-te que tenies.
Jo vaig tindre la paciència d’aguantar moltes visites teves a mitjanit, on acabàvem compartint el llit, però no fa falta explicar per què 😉. O quan em cridaven al menjador del cole, perquè no hi havia manera que mengessis, jo venia i m’ho menjava per tu, així podies marxar al patí.

 


Tenies el do de fer somriure a la gent, i això tampoc ho has perdut, i espero que no ho perdis mai i que per molts anys “xampem” al ritme de les teves ocurrències.

No tinc ni un sol record de la nostra infància sense tu, nosaltres érem dos i així ho tinc present.

 


Quan anàvem amb bici, i havies de tornar 50 vegades cap a mi, perquè jo anava més lenta que una tortuga i m’empanava amb els ocells.
Quan ens banyàvem i ens passaven les hores allà dins jugant a vés a saber que.
Quan fèiem perruqueria al cotxe traguen les cabelleres al vent.
Quan saltàvem ones a la platja de l’Estartit o quan fèiem castells de sorra.
Quan anàvem a esquiar a Lles, i venies a veure on era i si estava bé (des de petita ja eres conscient de la meva patositat amb els esports).
Quan esbrinàvem anuncis amb la mama i el papa.
Quan la Nina va arribar per Reis o quan la Blanca va arribar a casa…

I un munt més de records… però la sort és que no només els tinc de quan érem petites, sinó que en tinc de molt més presents.

Vols que te’n faci memòria?
Recordes quan vivíem juntes a Lleida i ens posàvem 1.000 episodis de “Sin cita prèvia”? O quan fèiem concursos de beure tota l’aigua de la botella de cop? Què me’n dius de quan cantàvem “Sueltalo“? o les nostres tardes al Carrefour… passant penes 🤪

 

Podria estar així 3 posts sencers, i crec que no acabaria.

En definitiva, el que et vull dir, és que sempre has estat al meu costat, en les bones i en les dolentes… i com diu el tatuatge que portem les dues, ets una part essencial de mi, i així serà sempre.
La meva vida no seria la mateixa si no t’hagués conegut aquell 2 de febrer de 1995, i no et canviava per res del món.
Ets el millor regal que em van fer, fer-me germana gran de la millor persona que conec.

T’estimo Carla, per molts anys més ❤️🎉

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *